No puc! No puc! … O potser si?

No puc! No puc! … O potser si?

Aquest que us escriu encara recorda la primera vegada que es va apuntar a la caminada solidària; va ser a la tercera edició, i havia deixat passar les dues primeres a causa de la extraordinària magnitud de la proposta: vint-i-quatre kilòmetres caminant?? La meva cintura de mida 3XL ja m’avançava que la distància més gran que havia caminat a la meva vida, era el trajecte  de casa (concretament del sofà de casa) al quiosc per comprar el diari: entre anada i tornada, potser hi ha vuit-cents metres…

“No puc”, em repetia amb un mig somriure que amagava una decisió ferma; això sí, la samarreta, sí que la comprava… I com que me la portaven a casa, no havia de caminar ni tan sols per anar-la a buscar.

Però gairebé res és innegociable en aquesta vida, i per insistència d´un amic em vaig apuntar: “total, sempre em puc retirar quan passi per davant d’un bar. O d’una parada d’autobús”, pensava…

El dia de la sortida, em vaig emportar la primera sorpresa: esperava trobar-me amb un grapat d’atletes olímpics amb cossos fibrats, i en el seu lloc, hi havia una heterogènia munió de persones, repartits per sexe gairebé al cinquanta per cent, i amb una diversitat morfològica tant variada, que va fer passar desapercebuda la meva cintura mòrbida…

“No puc”, pensava jo… I aquelles tres amigues, la més jove potser de setanta anys, podran? Aquell home menut, acompanyat de dos gossos, podrà? Aquella dona, amb un mocador que li cobreix els estralls de la quimioteràpia, podrà?

Doncs sí, tothom va poder. I jo, també. El primer tram recordo que va ser divertit, després el cansament em va fer parlar menys i esbufegar més, i encara més endavant continuava caminant per mi, per moure els meus límits. I quan aquest estímul tampoc va ser suficient, vaig començar a caminar per ells, per tota aquella gent que estaria entusiasmada per tenir l´oportunitat de poder aparcar per un dia la seva lluita contra la gran “C”, i caminar sota un agradable sol de primavera… Això em (ens) va donar ales per arribar al monestir de Montserrat, i pregar o desitjar perquè l’any que ve tots tinguem salut per repetir una caminada que, més que un esport, és un acte d´afirmació de la vida.

Les butllofes de l´endemà van ser gairebé una anècdota.

Sí que vaig poder. I tu, també pots.

Manel

Francina

Fotografia: Francina

Comparteix

  • /

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

eight + fourteen =