Sense marge per no creure

Sense marge per no creure

Si has estat lector/a d’aquest blog, hauràs llegit més d’una vegada les presumptes “bondats” de fer el camí, apel·lant a una mena d’èpica sobre la superació personal i el patiment físic reconvertit en victòria personal… I si aquest divendres vas fer el camí, no tinc cap mena de dubte de que ara veus la lògica de tot l’assumpte.

Efectivament, quan vas arribar a Montserrat tenies el cos com si te l’haguessin estovat a pals, i que l’endemà vas tenir agulletes fins a les parpelles… Amb aquest panorama, saps el que et serà el més difícil? Convèncer a tothom que l’any que ve repetiràs.

Vas ignorar les prediccions “apocalíptiques” de mal temps, la por al patiment físic, les traves personals perquè aquesta caminada es fa en un dia laborable… Vas passar per sobre de tot això, perquè sabies el que et trobaries, i una vegada més, no et va defraudar: nens, adults, gent gran, tots junts caminant amb la mateixa finalitat.

Mireu, jo no tinc Fe espiritual, però hi ha una cosa que no puc negar: el dia de la caminada hi ha “alguna cosa especial” en l’ambient, que no es pot explicar però que tots sentim. Ganes de somriure a la vida, de ser incapaç d’emprenyar-te amb ningú, i de ser per una estona part d’un grup amb el que saps que tot anirà bé. Amics, això enganxa, és vida, i no vull deixar de sentir-ho.

Ha començat l’espera per la propera edició, i ja estic impacient.

Una abraçada i a reveure!

Comparteix

  • /

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

nineteen − 18 =