Tots estem d´acord en que Montserrat és un referent, ja sigui des d’un punt de vista geogràfic, lúdic o espiritual.
Capritx de la natura, el massís no té muntanyes properes amb prou entitat com per tapar la seva contemplació des de molts kilòmetres a la rodona.
Diuen que Antoni Gaudí confeccionava els seus dissenys inspirat en les formes gairebé impossibles de les parets del massís; centenars d’amants de la muntanya també s´apropen per fer escalada, vies ferrades o senderisme; els devots de la Moreneta pugen per mostrar-li veneració. Els ciclistes esbufeguen carretera amunt per provar els seus límits, i després cauen carretera avall per calibrar la seva valentia; els motoristes la rodegen com si estiguessin en una muntanya russa, els turistes japonesos la retraten des de tots els angles; els urbanites venen cada festiu, fugint d’aquella ciutat que els mata i estima a parts iguals… I per descomptat, no ens oblidem dels que s’arrepleguen per veure OVNIs, els dies 11 de cada mes.
Tria el teu motiu per tornar una altra vegada a Montserrat…
Els que el proper dia 13 ens apuntem a fer el camí, comprovarem per primera (o cinquena!) vegada que, si estimes Montserrat, guanyar-la caminant és una de les experiències més fascinants que hi ha; perquè és pas a pas com pots retenir els detalls, les olors, el paisatge torturat del massís -que per cert, no perdràs mai de vista-, i que es transforma mentre et vas apropant a la base.
El desgast físic contribueix a que la fita esdevingui èpica, i si acabem aquell dia amb alguna butllofa, inclús la considerem un “mal necessari”, una mena de penitència o tribut que rendim a la muntanya, i de la que l’endemà ens en riurem… I sabeu perquè?
Doncs per què, molt per sobre del mal físic, tindràs aquella embriagadora sensació de triomf personal.
Jo ho tinc clar, i si tu també entens el que et dic, aleshores segur que ens veiem durant el camí!